Què ens passa amb l’embaràs? Per què no podem compartir que tenim una vida dins nostra fins que no passa el primer trimestre? Per què no em fan el carnet d’embarassada o em donen hora amb la llevadora fins mínim la setmana 8-10? La resposta és una: perquè davant la vida que creix dins una dona, pensem més en la mort. En la por a «la pèrdua» (i ja fem servir eufemismes).
Per què el primer trimestre l’hem de viure amb por, amb l’ombra de la mort a sobre nostre, quan el que tenim dins nostre és vida? Quina repercussió pot tenir això en la salut mental de la mare? I la salut mental de la mare, com repercuteix en el nadó que creix a dins?
És cert que la societat no acompanya, no ajuda al fet que ens sentim recolzades si ho expliquem abans de la primera ecografia. I com dic sempre, la societat som totes. Som nosaltres! Perquè diem coses sense pensar-les, perquè estem impregnades de mites, prejudicis, mentides. Perquè no deixem que la persona que comparteix amb nosaltres una de les notícies més importants de la seva vida, ho visqui i ho faci com vulgui. Li hem de dir que ho diu «massa aviat», «però si no estàs de quasi res». Saps? Està de tot. Té el 100% de la vida del seu fill o filla dins seu.
I no deixem espai a que la mare, o el pare, pugui expressar el que volia: alegria, felicitat, plenitud per la notícia d’avui. «Vull dir-te que avui tinc vida dins meu o dins la meva parella. Que el meu fill o filla creix, és aquí, a l’altre costat de la pell.» I la societat hem d’abraçar el moment i les persones que ens ho comparteixen, respirar-ho, omplir-nos d’aquesta plenitud, d’aquesta felicitat, emocionar-nos. I callar. Ningú ens està demanant l’opinió. Ens fan còmplices d’un moment vital increïble. Aprofitem-ho i siguem còmplices. Les orelles que necessiten i desitgen, els ulls emocionats i els braços que acompanyen i sostenen.
La veritat és que com a societat, massa sovint som molt pesades, poc empàtiques i molt egocèntriques. Canviem-ho. Ja.