La primera nit sense la teva criatura

«Estigues tranquil·la, també té un pare. Tu desconnecta i confia que ja sap què es fa ell. Estaran bé. Va, dona, no en facis un gra massa. Ni sabrà que no hi ets. Ni se n’adonarà. Els nadons no se n’adonen. Ja tocava, no? Dona, setze mesos… És que aquesta actitud teva és masclista. Et lligues a la maternitat. Et fas dependent. Sigues lliure, dona.»

Primera nit dormint fora de casa sense la teva criatura. I sí, estic tranquil·líssima amb el pare que té (si no, no hi hagués volgut tenir un fill i formar una família). No és per això que em costa separar-me. La confiança en ell és tota. Sé que estaran bé (si no ho pensés, no marxaria!). Però és que no vull no ser-hi. Així de senzill. Em sembla a mi, vaja.
Ell sí que sabrà que no hi sóc, ell sí que se n’adonarà. Si tocava o no, no ho sé, però tu si, oi? Opinòlegs que llancen les seves veritats indiscriminadament i sense pietat.

No ens lliguem a la maternitat, la maternitat passa a ser d’ara i per sempre part de la nostra identitat. Passi el que passi. I la dependència és certa i biològica. Els nadons necessiten les mares igual que les mares necessiten els nadons.

I sí, jo també desitjo que puguem ser lliures. Lliures de veritat. Del tot. Per poder decidir el que jo crec, no el que tu vols i esperes de mi. La llibertat va d’això i parlar en nom d’ella quan jutges és com a mínim, pervers.