No sé què ens passa, però no trobem el punt mitjà. Anem d’un blanc a un negre. Ja sigui al llarg de la història, com en un mateix període i context, ens polaritzem. En pràcticament tot.
Hem estat molt temps ignorant-nos. A nosaltres mateixes. A les nostres necessitats. Sense posar límits a tot allò tòxic que podríem tenir a la nostra vida: relacions, feines, mals hàbits. I de cop algú ens parla de l’autocura. Ens explica, que a banda de cuidar a la resta, ens podem cuidar a nosaltres mateixes. I ens sembla una veritat com un temple. Una vena que cau dels ulls. Un despertar. Ua, era això. I llavors decidim prioritzar-nos, escoltar-nos, tenir-nos en compte. I aquí és on, passem del blanc, al negre. Sense trobar el gris.
Que per què? Perquè ens hem pensat que per cuidar-nos a nosaltres, hem de ser egoistes. Apagar l’empatia i fer el dia a dia el que ens doni la gana. No cal donar explicacions, ens podem esborrar dels plans a última hora. És que no em venia de gust. I punt. I què passa amb això? Que perdem el respecte a la gent del nostre entorn.
I no parlem d’amigues, sinó de serveis i negocis, el que posem en risc és l’economia d’una altra persona.
Perquè si penso que per cuidar-me a mi, si avui no he dormit bé, cancel·laré a últim moment l’hora que tinc amb la meva fisioterapeuta autònoma que si no hi vaig i no pago, no factura i si l’aviso avui, no pot omplir aquest buit que jo deixo. Si el disseny que la tatuadora ha estat personalitzant-me segons les meves indicacions no m’acaba de convèncer, en lloc de dir-li li demanaré hora i no m’hi presentaré (infravalorant la seva feina, el seu temps i les hores ja dedicades a mi i que mai cobrarà i amb una feina que mai podrà aprofitar).
I així ho farem amb totes les emprenedores que tenim a prop. Les autònomes, les que són, a banda de la seva professió (fisioterapeuta, psicòloga, artista) les seves pròpies caps, les seves administratives, les gestores, les comunity mànager. Faltem el respecte a la gent que li costa arribar a final de mes amb un sou digne per una falta de compromís. De fet, faltem el respecte en general. Quan tenim hora al cap i no hi anem, quan ocupem una plaça d’un taller del Punt Jove i no avisem. Falta d’empatia amb la persona i amb la gent que està en llista d’espera i tu li has tret el lloc.
I què passa? Total, et donaran una altra hora, la noia és enrotllada, no? I sempre somriu. Però primer és l’autocura. El meu benestar. Saber posar límits.
Permeteu-me aclarir que sí, que el nostre benestar l’hem de saber posar més al centre, però no a costa de maltractar la resta, a costa de la seva salut mental i dels seus negocis. Hem de saber escoltar-nos a la vegada que hem de saber organitzar la nostra agenda i compromisos amb responsabilitat.
Desitjo que algun dia, en qüestions de cures, sapiguem trobar el gris per no anar de Tereses de Calcuta a jo, jo i després també jo.