Assisteixo a la xerrada de l’Alba Alfageme. Amb llibreta i boli. Amb preguntes que porto de casa. Vull que em doni tots els recursos que tingui per educar el meu fill perquè sigui feminista. Vull que em doni totes les claus perquè avis i àvies, educadores i tota persona que passi temps amb el meu fill sigui feminista. Vull saber com ho puc fer per evitar que tingui amics masclistes.

I el pes és tan gran. El repte és tan immens, que m’ofego. Em falta l’aire. Jo això no ho podré aconseguir. Com puc plantejar-me canviar la resta de la gent?

I aleshores, escoltant les intervencions de les assistents i conversant amb ella me n’adono: és molt més fàcil. Només he de ser feminista. Jo. Bé, el seu pare i jo. I ja està.

En primer lloc, perquè és l’únic que sí que està al nostre abast. En segon lloc, perquè una criatura amb els seus referents feministes, ja creix i es desenvolupa en un entorn facilitador. En tercer lloc, perquè quan jo tinc el focus posat a fora, no em miro a mi. I no m’adono que quan pregunten «sou masclistes?» hauríem d’aixecar la mà totes a la vegada.

Perquè si no reconeixem que formem part del problema, no podrem formar part del canvi.