Per què hem normalitzat aquesta pregunta? De gent íntima i de gent gens íntima. De gent que sap segur que en vols un altre i de gent que ni tan sols sap si en vols tenir un altre. Sigui qui sigui, en el fons, la resposta sempre hauria de ser, a tu no t’importa.

El meu fill no és el primer d’una llista numèrica. No és un número. Ell és l’Oriol. I si mai decidim tenir una segona criatura i a part de decidir-ho, la podem tenir, aquesta serà X. No la segona. Perquè despersonalitzar algú així, des de fins i tot abans d’arribar al món em molesta.

Aquesta pregunta em molesta per l’íntima i personal que és i lo normalitzat que tenim fer-la a tothom que veiem amb un fill o filla.

Em molesta perquè dones per fet que en vull un altre (sense normalitzar les famílies amb una sola criatura, com si «lo normal» fos voler-ne dues).

Em molesta perquè en el postpart més immediat, amb la vagina inflamada, la fissura anal, el dolor de les clivelles i les nits d’insomni absoluta alletant durant 1.30 h cada 2 hores, aquest dubte m’arribava sense preguntar-me ni un segon com estava jo. Què volia jo. Què necessitava jo.