Presentació del llibre: “Totes les lactàncies molen”
El passat 23 d’octubre es va presentar el llibre «Totes les lactàncies molen» amb la presència de les autores Mireia Serra i Saioa Baleztena a la Biblioteca de Palamós.
Vaig tenir l’honor d’acompanyar-les i conduir l’acta gràcies a la confiança de l’Ariadna, la responsable d’organitzar-ho des de la sororitat i l’agraïment.
El primer que m’agradaria que quedés clar és que no és» un llibre per mares». Partint de la idea que no existeix tal concepte (quelcom que sigui «només per mares») m’obliga a recordar que la majoria de les dones que acompanyo a consulta amb dols diversos en les seves lactàncies, el dolor més gran que solen tenir en comú no són les clivelles, ni l’insomni, ni la pressió estètica. El dolor més gran és el soroll que fan els judicis externs. Des de comentaris a mirades. Des de consells no demanats a minimitzar el dolor pensant que així l’acompanyem. Aquest llibre m’agradaria que se’l llegís des de la veïna del 4t al carnisser del barri, passant per l’alcalde, el regidor d’urbanisme i la directora de la llar. Totes les que tenim mares al nostre entorn hauríem de poder ampliar la mirada a totes les lactàncies i tots els dolors. Per callar més i jutjar menys.
El llibre fa un recorregut des de la lactància materna a la diferida, parla de prematuritat i de lactància en dol i donació, de la lactància amb un sol pit i la trans, la induïda i la tàndem. Vol ser una mirada àmplia per fer un espai a totes, recordant que fer-te un lloc a tu no vol dir deixar de fer-me’l a mi.
Cada capítol està acompanyat d’un apartat que es diu recurs informatiu molt pràctic i visual, molt esquemàtic i àgil perquè ens sigui útil en cas de necessitat de consulta.
Ma mare fa poc em va compartir una reflexió que es queda amb mi per sempre. Em va dir «si jo hagués maternat en aquesta època segurament, ho faria més semblant a tu, i si tu ho haguessis fet en la meva època segurament, ho hauries fet més semblant a mi».
Perquè jo ja sabia que el context social-polític i cultural importa i marca les nostres vides, des de qui som fins a l’escenari que tenim. Però la seva reflexió expressada des d’aquí, va fer molt més curta la distància generacional que ens separa i em va col·locar al seu costat donant-nos la mà des de la sororitat de les que compartim el rol de mare. Perquè si, la meva lactància mola i la seva també.
Podem tenir clar que a bona parta de la seva generació els van dir que no tenien llet, que les tomes eren cada 10 minuts o que el nadó era mandrós i s’havia de suplementar donant pas a la generació del biberó. Però el que van fer les nostres mares també mola. Van fer tot el que van saber amb el que van tenir, i no ho dic amb menyspreu, ni en un «ai pobretes, no sabien» no, no, no. Sabien moltes coses, perquè el tema és que no va de saber o no saber (aquí és on ens fem mal) sinó de l’època en què ens ha tocat viure.
I nosaltres molem i elles també.